M’ha agradat molt el llibre.
És molt rigorós, detallat i fidel a la història. I a la vegada, suficientment objectiu i mirat amb distanciament per mostrar els grans encerts, però també els dubtes, les incerteses i també les contradiccions que aquest moviment va generar.
Però hi trobo a faltar una cosa.
Trenta anys després, crec que es podria fer un balanç també força objectiu de com han anat les coses.
On som ara? Què s’ha acomplert de tot allò que teníem com a objectiu? Els que abans érem els joves i ara per edat portem el pes del país, hem fet canviar algunes coses? El món, o el nostre petit món del nostre petit país, és així per què hi hem tingut alguna cosa a veure? Hi hem pogut fer més?
Fa trenta anys, érem uns indignats “avant la lettre” que en lloc d’ocupar places i muntar tendes de campanya i fer assemblees al carrer (per que eren més perillosos “els grisos” d’abans que els nostres mossos d’ara - entre d’altres coses i per simplificar-ho, tu ja m’entens…) ens trobàvem en locals de la parròquia o en cases particulars, fèiem misses alternatives i organitzàvem sortides de caps de setmana. I trobades multitudinàries a cases de colònies, i malgrat tot pacífiques.
I fèiem servir un mètode, terriblement lògic però efectiu, per comprendre el nostre entorn i a la vegada qüestionar i analitzar la nostra vida íntima i espiritual.
I què ha quedat de tot això?
Què s’ha n’ha fet del compromís?
És veritat que encara existeixen grups de joves que continuen aquella tasca que fa anys vam començar, i que segueixen volent transformar la societat.
Però nosaltres, l’hem transformat?
Potser a nivell personal ens va marcar més que no pas a nivell col·lectiu.
O no?
Es pot esbrinar?
Clica aquí per consultar la CRÒNICA SENTIMENTAL
Albert Otero