Celebrem enguany la Pasqua quan la crisi segueix.
Vivim la Pasqua enmig del fracàs d’un capitalisme, senyor del món, incapaç
d’eliminar la pobresa. Un capitalisme que , per altra banda, va mostrant de
forma més clara les seves esquerdes, i la transparència que és reproductor
de la desigualtat. Vivim la Pasqua enmig del fracàs de no trobar alternatives a
aquest capitalisme.
En una Església amb moltes dificultats per adaptar-se a una societat
democràtica, laica i plural. Incapaç de donar una paraula de recolzament als
que sofreixen més la crisi. Incapaç d’obrir més àmbits de diàleg intern i de
treball responsable amb equip amb els laics/ques.
En una Catalunya que s’ha trobat en un carreró sense sortida en l’encaix amb
Espanya. Fracassada en els intents autonòmics i federals.
En aquest context i en tots els nostres contexts familiars, amicals, veïnals,
laborals, associatius, seguim vivint, seguim ESPERANT:
Esperem que el malalt es recuperi i resti sa.
Esperem que la que fa temps està fent quimio i radio se’n surti bé.
Esperem que siguem alliberats de els nostres pors, opressions i
depressions.
Esperem ser lúcids i pensar per nosaltres mateixos, i no deixar-nos
portar per l’únic pensament.
Esperem veure els canvis necessaris no com a caos, sinó com a
oportunitats de llibertat.
Esperem que el fill/a, net/a, adolescent retrobi el seu camí i no es
deixi portar per les sirenes del consum i de la cultura dominant.
Esperem que les persones retrobin un riu estable d’afectes sòlids i
abundants.
Esperem que seguim estimant els amics/gues.
Esperem que els amics/gues ens segueixin estimant.
Esperem que es continuïn fundant associacions i fundacions en bé
de la comunitat i dels més necessitats.
Esperem que els aturats trobin aviat ocupació.
Esperem que moltes de les hipoteques es perdonin.
Esperem que el moviment obrer encerti els mitjans per defensar els
treballadors/es.
Esperem que no ens quedem en la millora de les condicions de
treball i ens encaminem vers una societat sense amos i de valors
sòlids.
Esperem que s’avanci en el respecte a la Terra i les seves raons.
Esperem que s’obrin espais de diàleg entre els pobles
quan hi ha conflictes.
Esperem que el poble de Catalunya prengui en les
seves pròpies mans el seu destí.
Esperem que es retorni la confiança als polítics
coherents i honestos.
Esperem que Europa arribi a constituir-se sobre la
base de les nacions i els pobles, vers el noble fi.
Esperem que la pau sigui la planta primaveral que
creixi més i ens sostregui de tot delicte.
Esperem que els que creuen en uns mitjans de comunicació lliures,
senzills, que diuen la veritat del que passa, els seus projectes es
consolidin.
Esperem que la nostra llengua catalana sigui respectada i emprada
a tothora.
Esperem que els nostre immigrants es trobin bé a casa nostra i
contribueixin a la brillantor de la nostra cultura.
Esperem que vagin desapareixent els comportaments racistes i
reneixi l’actitud acollidora.
Esperem que la nostra literatura, el nostre teatre, el nostre cinema,
els nostres balls músiques i costums construeixin el nostre plural
esperit i ens alliberin de tot domini.
Esperem que les nostres comunitats i moviments possibilitin
l’experiència espiritual de Déu.
Esperem que les comunitats cristianes renovin el seu llenguatge i
en les celebracions expressin realment el que vivim i el que som.
Esperem que la transmissió del tresor de l’evangeli es proposi
sense dificultats en les nostres relacions personals i comunitàries.
Esperem que els nostres grups d’església siguin llum per una
autèntica democratització.
Esperem que les nostres esglésies verifiquin la seva autenticitats en
l’atenció i acompanyament dels més pobres, donant-els-hi vot i veu.
L’any passat va ser el centenari del naixement de Màrius Torrres,
poeta de gran profunditat espiritual.
Enguany fa 175 anys del naixement del poeta romàntic Gustavo
Adolfo Bécquer.
Per això he pensat oferir-vos una poesia de cadascun en aquesta
Pasqua del 2011:
De Màrius Torres escrita del 26 de desembre de 1938 (St. Esteve
en plena guerra) al 3 d’abril de 1941 (primavera), on expressa els
seus desigs de ser gra de blat i llum i accepta ser home que té
por i confiança, l’actitud bàsica del creient, apresa en totes les
pasqües.
Si m’haguessis fet néixer gra de blat,
que seria senzill d’arribar a ser una espiga!
Llucar,créixer, florir en l’aire assolellat,
entre olivers,en una terra antiga.
Si m’haguessis fet néixer raig de llum,
d’aquesta llum,Déu meu, que a tu no t’enlluerna,
m’hauria estat donat de no triar el meu rumb:
el meu destí fóra una recta eterna.
Però m’has creat home, fecund , fort.
Has obert un camí a la meva mesura,
i a cada instant he de buscar l’estel del nord
en la nit nostra, viva, però obscura.
Tinc por-tinc confiança. Servitud
no hi hauria més dura que la de l’home lliure
si, tant més fatigat com més s’hagués perdut,
pogués perdre el repòs del teu somriure.
De Gustavo Adolfo Bécquer, en aquesta Rima 9, (Las Rimas les va
escriure entre el 1858 i el 1868) ens indica el que és per ell l’amor,
molt apte pels que creiem que Déu és Amor.
Los invisibles átomos del aire
en derredor palpitan y se inflaman;
el cielo se deshace en rayos de oro;
la tierra se estremece alborozada
Oigo flotando en olas de armonía
rumor de besos y batir de alas;
mis párpados se cierran... ¿Qué sucede?
!Es el amor que pasa!
BONA PASQUA !!!